La trena borgiana és un dolç típic de la ciutat de Gandia que combina sucre amb ametlla picada molt fina i cabell d’àngel.
En l’Edat Mitjana, la riquesa de les ciutats incipients es mesurava, més que per l’or, pels productes de producció pròpia amb què aconseguien comerciar. En aquella època, un dels béns més preuats era el sucre. Ingredient que resultava exòtic i, a més, car.
És en l’època en què el Ducat de Gandia comença a florir sota el mandat de la família Borja i moment en què es coneixia com a Gandia la dolça, per l’alta producció de sucre de canya. Altre dels productes que prometien riquesa i valor culinari eren els fruits secs, com l’ametlla i la nou.
Encara que, a la resta del territori, el sucre i l’ametlla eren productes selectes i exclusius, en aquesta zona eren productes relativament assolibles per als senyors, per això, amb la combinació d’ambdós elements, es va crear un dolç que ara es coneix com la trena dels Borja. Un dolç que ara sembla fàcil d’elaborar però que, en l’època, era sol·licitat i exclusiu, ja que combinava, com hem indicat abans, el sucre amb l’ametlla picada molt fina i el cabell d’àngel, al qual s’hi afegien nous i altres fruits secs com, per exemple, panses o similars, i que, a més, s’empolvorava amb més sucre per tal d’aconseguir un aspecte garapinyat.
Durant 500 anys, la recepta ha anat passant de pares a fills per a consum propi fins que, el 1840, l’empresa Pastisseria Raúl va decidir comercialitzar aquest dolç que ara es coneix com a “la Trena Borgiana”.
També s’elabora a grandària individual, i s’anomena Borgeta.