Ruta senderista per la selva mediterrània d’Espadà

Permeteu-me presentar-me, soc Tino, natural de Guadalajara, i amb Marisol, la meua dona, després d’anys estiuejant a la platja, entre Benicàssim i Orpesa, farts de sentir als nostres amics de la zona parlar dels encants de l’interior de la província de Castelló decidirem que havia arribat el moment de conèixer-la.

Ens van indicar el nom d’una empresa, Itinerantur, que ens va presentar la ruta que havíem triat: “La selva mediterrània d’Espadà”. Ens van explicar que ells són traductors de paisatges i que el Parc Natural de la Serra d’Espadà posseeix els boscos de sureres millor conservades de tot l’arc mediterrani espanyol i són coneguts com la Selva Mediterrània.

En el cor d’aquest territori es troba Aín, poble d’origen musulmà el topònim del qual significa “lloc de fonts”, punt de partida de la nostra ruta. Deixem el poble remuntant primer el barranc de la Caritat, adornat de camps de cirerers i alguns molins d’aigua, per a enllaçar després amb el de l’Horteta, amagat i frondós. No van tardar els nostres guies a explicar-nos que aquell lloc estava protegit i la seua importància com a enclavament únic a l’interior castellonenc.

Continuem l’ascens per a arribar al coll de Penyes Blanques, des del qual baixem a través d’un magnífic bosc de sureres molt ben conservat, amb bells exemplars, fins a la Masia de la Mosquera, paisatge que no es pot descriure amb paraules i antic nucli de la indústria surera valenciana.

No sabem exactament d’on, però els nostres guies van traure un esmorzar de productes autòctons: pa, embotits i formatges locals, fruites i verdures de temporada, melmelades, sucs i un ric i fresc vi, tots els productes fets a Castelló. La nostra guia ens va comentar que la interpretació dels paisatges no és la mateixa sense assaborir la cultura local… Quanta raó!

Caminem per la pista que recorre aquest paisatge fins a creuar-nos amb la carretera Aín-Almedíxer, a través de la qual accedim al barranc d’Almanzor (pren el nom de Zelim Almanzor, capitost de les revoltes morisques del segle XVI) on les falagueres gegants i els arbres monumentals ens traslladen a una selva tropical. El remuntem fins al coll d’Íbola, on iniciem el descens de tornada fins al barranc de la Caritat.

Camí d’Aín se’ns va proporcionar la possibilitat d’ascendir, en molt poc temps, a les ruïnes del seu castell, aïllat i estratègicament situat a la vall, abans d’arribar de nou al punt de partida.

Aquest va ser el punt final de la nostra ruta que, segons ens van comentar els nostres guies, hi ha més diversitat d’espècies vegetals que en molts països europeus sencers. El comiat va ser, alhora, trist i alegre. Trist per no poder portar-nos a casa un trosset d’aquesta terra, però alegre perquè hem trobat uns nous amics, Belén, Chema i Lluc (el gos compromés amb el medi ambient), que van ser els nostres guies i que ara formen part dels nostres cors.

GRÀCIES, sí, en majúscules, per ser realment traductors del paisatge. Ens tornarem a veure en alguna de les vostres rutes.