Blog
Barranquisme en al Gorgo de l’Escala d’Anna
El dissabte passat en lloc de quedar-me a casa com solem fer, vaig decidir tindre una experiència diferent amb la meua parella, vam decidir practicar barranquisme, així que sense més demora vaig contactar amb una empresa que fa aquest tipus d’activitats i allà que ens anàrem.
L’activitat que em van recomanar per al meu nivell, iniciació, ja que mai havia practicat aquest tipus d’esport, va ser un barranc aquàtic preciós, salvatge i senzill localitzat a la població valenciana d’Anna, conegut com el Gorgo de l’Escala.
Quedem a les nou del matí en la ubicació que em van facilitar des de l’empresa per WhatsApp. Era en la gasolinera de l’entrada d’aquesta població, on el guia es va presentar i ens va explicar en què anava a consistir l’activitat. Després de marcar-nos unes pautes, començarem a equipar-nos al mateix temps que ell ens explicava com es col·locava la indumentària i ens deia el perquè de la seua importància i la seua utilització. Una vegada equipats ens vam posar en marxa cap a l’inici del barranc, el guia va dir “aproximació”. Aquesta només ens va dur uns 5 minuts, va transcórrer pel voral de la carretera d’entrada al poble per a poc més endavant descendir uns pocs metres per una senda fins a arribar just davall del pont d’aquesta mateixa carretera, on tenen preparada una instal·lació en una paret per a explicar-nos la tècnica de ràpel abans d’inici de l’activitat.
El guia ens va explicar el material que portàvem i per a què servia cada cosa, el huit, els caps d’ancoratge, les cordes... Ens va mostrar la posició del cos i la tècnica correcta per a rapelar d’una manera molt amena i senzilla, crec que tots ho vam entendre a la primera, ara tocava la part pràctica. Explicat això, ens vam dirigir a la capçalera del primer ràpel, un ràpel curtet, d’uns 4 metres en el qual, en finalitzar-lo ja teníem aigua, que estava boníssima, almenys amb el neopré posat, jeje.
Per a accedir fins a la capçalera d’aquest ràpel, ens va posar una corda (passamans), ens va dir que aquesta és una manera segura d’accedir fins a les capçaleres, en cas de relliscada o qualsevol imprevist no cauríem a baix, això em va tranquil·litzar bastant i també la seguretat que aportava explicant-ho tot. Vam utilitzar els caps d’ancoratge per a progressar pel “passamans” i vaig arribar fins on estava ell, només eren 4 metres de distància. Una vegada al seu costat, em va ancorar a una corda de seguretat i em va posar el huit per a rapelar, em vaig posar a la feina, al mateix temps que jo anava baixant per la corda, el guia anava assegurant-me amb una altra corda ancorada a un dels meus caps d’ancoratge, així en el cas que a mi em donara per soltar la mà, ell em tenia ben segur des de dalt. Vaig arribar a l’aigua, em vaig alliberar de les cordes i em vaig col·locar en un punt segur que em va indicar. Vam anar caminant uns 150 metres pel llit del riu fins que arribarem al segon ràpel. Aquesta vegada era un poc més alt, uns 8 metres d’altura. Ací va repetir la mateixa operació, passamans, ràpel, corda de seguretat, explicació i acció.
Aquesta vegada el ràpel també acabava en l’aigua, però era molt diferent, em vaig veure envoltat de roques plenes de molses verdes i quantitat de plantes de tons molt diferents, clares i fosques, marrons, verdes, platejades... em vaig quedar surant un instant en l’aigua cristal·lina i em vaig sentir en pau, se’m va oblidar tot el que em preocupa en el dia a dia, no hi havia estrés, no hi havia soroll ni aldarull, només estava jo en el lloc més bonic que havia vist en la meua vida...
Quan va baixar el guia continuarem la marxa, eixirem d’aquest preciós lloc nadant per un estret corredor amb murs de roca als dos costats fins que vam fer peu. Ací prosseguirem amb el trekking aquàtic salvant ressalts, destreps i eixint de tant en tant del llit per a caminar per senda soterrats per les fulles dels arbres caducifolis. Recorde d’aquest trajecte en concret dos punts que em van fer sentir salvatge, bé en realitat van ser tres.
El primer d’ells va ser un tram en el qual estàvem ficats dins d’un bosc, cantaven els ocells segurs de si mateixos i feliços. Com no, qualsevol animal seria feliç ací.
El segon és una cova amb una xicoteta cascada a la qual el guia va fer esment com “jacuzzi”. Era una cova circular on et podies seure i queia una cascada brillant i cristal·lina entre les roques, no volia que això acabara mai, era molt feliç.
I el tercer punt, és una increïble cascada que mai haguera imaginat que estiguera ací... entrarem reptant per un tub estret i xicotet format per canyes i plantes, anàvem en contra de l’aigua. Si baixaves molt, et donava en la cara, vam pujar un ressalt xicotet d’un metre i quan vaig alçar el cap no em vaig poder creure el que estava veient, tenia davant meu una cascada d’uns 20 metres d’altura, una cascada plena de vida i de vegetació, amb tantíssims colors diferents com els de l’arc de Sant Martí, verds i blaus, raigs de llum grocs, grisos, rojos... simplement preciosa...
Ací ens vam detindre una estona per a fer-nos unes fotos i ja eixirem pel mateix lloc que havíem entrat. Continuarem nadant uns 200 metres fins que vam arribar a una zona de bany turística on hi havia moltíssima gent, la veritat que massa per al meu punt de vista, remuntarem unes escales que em van portar a una zona de salts, on hi havia dos salts un de 6 metres i un altre de 8 metres, jo no volia quedar-me curt, solament volia continuar sumant a aquest dia i vaig decidir saltar des dels 8 metres.
El guia em va explicar la manera correcta de saltar, mai amb els peus junts, un peu davant i l’altre darrere, braços ben pegats al cos i recte com una taula... Després que ell es tirara primer i veure bé la seua tècnica, era el meu torn. Vaig pensar que no seria capaç, però cal atrevir-se amb la vida i superar els teus propis límits així que 1... 2... i 3... xoff!!! Entrada perfecta!!
Segons em va dir ell, la veritat és que vaig tancar els ulls i no em vaig assabentar de res, però la sensació de volar i entrar en l’aigua no se m’oblidarà mai... Bé, després d’aquest salt es va acostar a mi i em xocar la mà, un gest amb molt bon rotllo i de col·lega pròxim, em va agradar la sensació, em vaig sentir entre els meus.
Estàvem arribant al final de l’activitat i arribava el major repte de la meua vida, un ràpel volat de 25 metres... quan ho vaig veure vaig agafar aire, però gràcies al treball que durant tot el barranc he anat gestionant i la seguretat i confiança que transmetia aquest xic em sentia capaç d’això i de molt més. Com en els ràpels anteriors, es va muntar el passamans per a aproximar-me a ell amb seguretat, vaig anar ben agarrat i ancorat amb els meus caps d’ancoratge fins que vaig arribar a ell, que estava literalment penjant al costat de la cascada. Em va ancorar la corda de seguretat a un dels meus caps d’ancoratge i em va col·locar el huit, em va explicar com havia de passar un ressalt xicotet en l’eixida d’aquest ràpel i que després em quedaria completament penjat, que no tocaria amb els peus en la paret i cap enllà que vaig anar. Vaig agarrar la corda amb tanta força que al principi no podia baixar fins que em vaig relaxar un poc i vaig recordar amb ajuda seua com rapelar correctament, els primers 4 o 5 metres vaig anar amb els peus per la paret, la impressionant cascada estava just a la meua esquerra, hi havia moments en què si m’acostava molt a ella em donava en el muscle esquerre aquell doll, que eixia amb una força increïble, em vaig col·locar just darrere d’ella i vaig continuar baixant poc a poc amb la meua corda ben agarrada, vaig arribar al punt on havia de quedar-me penjat, em vaig deixar penjar i vaig seguir a poc a poc fins a baix.
Una vegada havia arribat al final del ràpel no podia creure el que havia aconseguit fer, havia descendit una cascada de 25 metres d’altura rapelant, jo... a soles... estava sense paraules... em vaig dirigir a la zona segura que m’havia indicat el guia per a esperar que baixara ell, des d’allí es podia veure tota la cascada, em vaig quedar mirant-la atònit, aquella aigua tan neta, aquells colors, l’estrèpit de l’aigua en xocar contra el sòl, les roques plenes de molses, els peixos...era un tot...
Quan em vaig adonar, va baixar com un llamp i va guardar les cordes en la motxilla, es va acostar a mi i ens vam fer una foto preciosa davant de la cascada. Vaig pensar, aquesta per a l’Instagram, jeje.
Ací ja em va dir que podíem llevar-nos els cascos i l’arnés, en aquest punt començaríem el “retorn” fins als vehicles. Caminarem durant uns 20 minuts per pistes i més endavant una senda que ens va portar fins a la part superior del pont on havíem començat el descens, seguírem per la vorera fins a la gasolinera i finalment arribarem als vehicles.
Una vegada ací ens llevarem els neoprens damunt d’una ràfia que va posar en terra, la veritat que era molt acurat amb el material de seguretat, el guardà en la furgoneta i ens dirigirem a prendre una cervesa. Em va dir que a la muntanya fins que no prens una cervesa després d’una activitat, aquesta no ha acabat, em va semblar una manera de pensar genial. Vam estar parlant de la meua experiència i ell em va contar algunes anècdotes gracioses sobre altres experiències personals seues, vam riure molt i va arribar l’hora d’acomiadar-se, li vaig donar mil vegades les gràcies, i ell a mi per confiar en ell per a aquesta activitat, vam pujar cadascú en el seu vehicle i ens vam anar. Segur que repetiré...