La Ruta de la Seda fa referència a una xarxa de rutes comercials que es vinculen amb la comercialització de seda de la Xina. Tot i que la seda es considera la mercaderia més important de la ruta, van ser moltes les mercaderies que s’hi van intercanviar.
A la Comunitat Valenciana, alguns productes gastronòmics hi van arribar per esta ruta: l'arròs, la taronja i la xufa. Estos productes van ser introduïts a València per mercaders àrabs vinculats a la Ruta de la Seda. No obstant això, l'origen d'estos aliments es troba a la Xina, des d'on es va estendre.
Un cop introduïdes les taronges a Espanya són els àrabs els que les implanten, primer a Andalusia i, després, a Múrcia i València. A la Comunitat Valenciana hi ha dades que mostren que el cultiu de taronges existix des del segle XII, i a partir del segle XVIII es va començar a parlar del cultiu regular del taronger en els horts.
Cal assenyalar que el paisatge de l'horta valenciana és dinàmic i un dels seus grans canvis va ser la conversió d'horts de cultiu de moreres per a cobrir l'alimentació dels cucs de seda a horts de tarongers. En part, este canvi va ser derivat de la crisi de la sericicultura valenciana en el segle XIX. Esta conversió de la morera al taronger es va realitzar conservant i basant-se en nombrosos elements que s'havien desenvolupat en relació al cultiu de les moreres, com ara les cases i la seua estructura, certs arbres ornamentals i el sistema de regadiu. Este últim és especialment rellevant en la mesura que les séquies van fer possible que les terres de secà es convertiren en terres de regadiu i, gràcies a això, els horts de moreres es van multiplicar per tot el paisatge, donant lloc a un sistema econòmic basat en la sericicultura. Amb este cultiu intensiu de moreres van començar a sorgir els horts històrics, que han perviscut fins als nostres dies. Posteriorment, després de la crisi de la seda, estos morerars es van convertir en horts de cítrics, aprofitant igualment les séquies i els ramals. Este seria el cas de la Reial Séquia de Carcaixent, la construcció de la qual està molt lligada al cultiu de moreres, i també és el primer lloc del qual tenim un registre escrit d'un hort de tarongers.
A més, a este producte gastronòmic se li ha dedicat un museu al Museu de la Taronja a Borriana, que de moment està tancat al públic.